dilluns, 14 de desembre del 2009

LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA I L'URSS (1917-1941) (4).

La Revolució de febrer de 1917.
La Triple Entesa, entre la Gran Bretanya, França i Rússia, va convertir un enfrontament local, als Balcans, en una lluita mundial, degut a l'audàcia de Rússia de fer costat a Sèrbia contra Àustria.
La precipitació dels fets va transformar en indústries de guerra la majoria de les fàbriques i els pagesos en reclutes, deixant les feines del camp.
La primera conseqüència va ser l'escassetat de les primeres matèries i els aliments, els preus van pujar i la gent no tenia prous doblers per a comprar el necessari (la capacitat adquisitiva dels assalariats va disminuir notablement).

LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA I L'URSS (1917-1941) (3).

La primera crisi: la Revolució del 1905.
El tsar Nicolau II (http://www.xtec.es/~aguiu1/calaix/018tsar.htm), coronat l'any 1896, va vore impotent com l'agitació social i política creixia. Les causes eren les males condicons de vida i l'augment de la corrupció a la cort (on destacarà la mala influència del monjo Rasputin [http://www.youtube.com/watch?v=OKmcplp2ito]). A més es va unir la guerra russojaponesa (1904) pel domini de l'Extrem Orient.
Tot açò es va unir en una protesta popular pacífica a la capital de l'Imperi, a Sant Petersburg, reflex de les protestes arreu del territori. Volien millorar les seves condicions de vida, reduir l'opressió tsarista i enfrontar-se a les injustícies socials. La reacció del poder tsarista davant del Palau d'Hivern fou enviar l'exèrcit per a reprimir-los n l'anomenat Diumenge Sagnant. La reacció popular en contra va unir tots els grups polítics oposats als sistema i també una part del clero ortodox. A més, va tenir un gran ressò la insurrecció i el motí de la tripulació del cuirassat Potiomkin a la ciutat d'Odessa.
El tsarisme perdia una part de l'Església ortodoxa, el prestigi de l'exèrcit entre el poble, el recolçament de l'aristocràcia. Tots units en contra del tsar.
Després d'aquestes jornades el tsar Nicolau II va intentar portar endavant algunes reformes econòmiques i polítiques:
  • convocar una Duma (assemblea legislativa de repressentants dels diversos grups polítics);
  • presentar una proposta d'una reforma agrària.
Són intents tímits de canviar la situació que restaran molt lluny de transformar les estructures socials i polítiques de l'imperi.

LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA I L'URSS (1917-1941) (2).

Tenim així un ventall d'opcions polítiques:
  • del populisme destructor del tsarisme (els narodniki, els populistes en rus);
  • els anarquistes, on destacaran Bakunin i Kropotkin (defensant el repartiment de la terra entre els pagesos i l'acció directa contra l'autocràcia);
  • els partits liberals i de composició burgesa (els anomenats Kadett i els esserita); i
  • els d'influència marxista com el Partit Socialdemòcrata Rus, on destacarà l'anomenat Lenin.
Aquest, als inicis del s. XX es va escindir en dos sectors: els bolxevics (o majoritaris) i els menxevics (o minoritaris).
La primera crisi: la Revolució del 1905.

LA REVOLUCIO SOVIÈTICA I L'URSS (1917-1941).(1)

Introducció.
Llegir-la atentament.
1.- LA RÚSSIA DELS TSARS. El context sociopolític.
El poder autocràtic del tsar es fonamentava en l'exèrcit, l'Església Ortodoxa i l'aristocràcia.
Era una autocràcia: el poder absolut era d'origen diví i cap organisme de l'Estat el podia llimitar (ni constitució, que no existia, ni parlament). Aquest govern directe es transmetia al poble mitjançant una burocràcia fidel, un exèrcit nombrós i l'Església Ortodoxa, de la que era cap.
L'aristocràcia dominava el camp, fonament de l'economia agrària, sobre la que vivia el país.
Aquesta noblesa, junt a una classe de propietaris menys poderosos, els Kulaks, condicionaven la vida de la majoria de la població que treballlava per a ells. Junt a la propietat comunal o mir abastien aquest extens imperi mitjançant una producció molt baixa (idò, hi havien periòdics temps de gana o afamades -"hambrunes"-) degut a una agruicultura tècnicament endarrerida.
La servitud, el lligam dels camperols a la terra dels senyors, havia desaparegut per decret del tsar l'any 1861 però no realment per a tots.
Des de l'entorn del tsar es va voldre portar el país endavant amb un capitalisme industrial (la inversió en una indústria moderna i no dependent de les primeres matèris -2ona. Revolució Industrial-) a les darreries del segle XIX a la part més occidental de l'Imperi (Sant Petersburg, Moscou, una part de Polònia, els països bàltics, Finlàndia, Ucraïna, el mar Negre). Estava caracteritzat per una altra concentració espaïal i de grans dimensions que depenia del capital estranger, sobretot francès.
La conseqüència més immediata va vindre amb l'aparició d'obrers industrials. Aquests eren originaris de la misèria camperola. Eren antics pagesos que deixaven el camp i emigraven a aquestes noves ciutats industrials (Sant Petersbur, Kiev, Odessa...) per a trobar feina.
Es caracteritzaven per treballar a grans empreses a canvi d'uns salaris baixos i vivin en unes condicions precàries.
Les solucions polítiques.
Tot aquest món uniforme i monolític tenia uns enemics. Apareixeran a la darreria del segle XIX oposats al tsarisme i a les seves arcaiques estructures socials.
Es van unir aquests moviments la difusió de les idees liberals i de les noves doctrines obreristes, com l'anarquisme i el marxisme.



dijous, 3 de desembre del 2009

La Revolució Rusa.

El proper tema és la Revolució Rusa. Llegiu la introducció, el document de la p. 137 i el document de la p. 139.
Gràcies.